viernes, 10 de febrero de 2017

L'himne de La Vila

Som molts els que no tenim cap dubte a l’hora d’afirmar que, d’entre totes les disciplines artístiques, n’és la Música la màxima, la més expressiva, la més internacional i la més pura. És ella el llenguatge que uneix tots els pobles, el que millor transmet els sentiments humans. Si és l’art la materialització dels sentiments, la música és la que ho fa amb més contundència. Ella fa que experimentem sensació, emocions, a l’instant, sense que siga necessari una formació prèvia. Ningú no es queda indiferent sota la seua màgia. En arribar-nos a l’oïda, tots reaccionem, tot i que siga inconscientment. Uns mouen el cap; altres, les cames. Uns xiulen la melodia; altres, boten. Hi ha moltes formes de respondre a eixe estímul i ho fem inevitablement. Ritme, harmonia i melodia s’uneixen poèticament i envolten la vida de tothom.
Té la música eixa capacitat d’unir-nos en un mateix sentiment. Tant és així que no es pot imaginar cap celebració on no hi siga present. Tant és així que qualsevol associació, siga del tipus que siga, buscarà un estendard que la simbolitze, uns colors que la representen i una tonadeta que la identifique.
En la festa de les Falles, com no, la música també és un component fonamental. La festa va traspassar la frontera dels barris per a esdevenir la celebració més important del Cap i Casal i, posteriorment, de moltes ciutats de la Comunitat Valenciana. La música estava present en cada acte i era necessari trobar una partitura que unira tots els fallers. Cada comissió podia estar representada per una cançó diferent, però totes elles havien de tindre’n una que les representara unides. Finalment, va ser l’actual Himne de la Comunitat Valenciana la partitura que guanyaria el repte.
Fou l’any 1909 quan es va celebrar l’Exposició Regional Valenciana secundada per l’Ateneu Mercantil de València i presidida per Tomàs Trenor Palavicino, qui va encarregar al mestre Josep Serrano Simeón la part musical d’un himne per a l’esmentada exposició, mentre que del text hauria d’encarregar-se el conegut poeta Teodor Llorente. No obstant això, el retràs de Llorente en el lliurament de la lletra, atés que aquest vivia a València i el músic, a Madrid, segons digué Salvador Chulià, provocà que Serrano començara la composició amb la col·laboració del Maximilià Thous com a lletrista. Rafael Roca, però, atribueix el canvi de lletrista a desavinences ideològiques i de contingut entre Serrano i Llorente. Uns anys després, allà pel 1925, els ajuntaments de Castelló, València i Alacant van decidir que aquell himne de l’exposició seria l’Himne de la Comunitat Valenciana, himne que també ha esdevingut el de la festa de les Falles, de manera que s’entona en acabar cada acte faller, a pesar de l’extensió.
A Borriana, però, no hi ha cap himne, a banda de l’esmentat en el paràgraf anterior, que identifique tot el col·lectiu faller. Si que hi ha un himne oficial de la ciutat que s’entona en molt poques ocasions i és l’himne de la Comunitat el que es canta en acabar cada acte faller. No obstant això, cada associació fallera sí que té un himne propi. Cada falla està representada per una partitura i tothom identifica cada tonadeda amb cada falla. Solen ser pasdobles senzills que unes vegades sonen mitjançant reproductors musicals i altres, destrossats per les xarangues. Dit açò, és fàcil imaginar, doncs, que pasdobles i música de carxot s’han imposat en la festa en detriment d’altres obres de qualitat que es podrien aprofitar, però sembla que el gust musical necessita un retoc.
Els de la Falla La Vila tenim un himne, com no, un pasdoble. Un himne que ha estat un misteri durant molts anys. Els fallers tenim el costum de furgar en el passat per a trobar els moments inicials de cada tradició. Tots volem saber l’any en què es va fer per primera vegada tal o tal cosa. Tots volem saber quin any es plantà per primera vegada la nostra falla, qui la va dissenyar, qui va escriure la crítica, qui va ser la Fallera Major... Hem investigat cada element faller, hem recopilat moltíssima informació i l’hem publicada. Moltes hores de treball i moltes hores furtades al son han fet possible que la història de la nostra falla no s’haja esborrat, però encara ens faltava una cosa per descobrir: l’origen i l’autor del nostre himne.

Durant anys, havíem pensat que l’autoria de l’himne de la Vila corresponia a “Penya Remigio”, atés que eixe nom figura en la partitura, però n’érem uns quants els que desconfiàvem. Molts eren els que ens parlaven d’eixa “penya”. Uns deien que era un grup de gent que militava en la Vila; altres, que eren els músics que van compondre la peça musical. De tot açò, potser la primera opció tinga quelcom de cert, almenys, pel que fa a la lletra, però no ha sigut fins el dia de Sant Josep de 2016 quan hem vist la llum.
Per a les falles de 2016, la Federació de Falles es va assabentar que la Diputació pagava bandes de música per a les festes veïnes de la Magdalena i, molt encertadament, van demanar que les falles no havien de ser menys, així que la Diputació va facilitat que cada falla tinguera una banda de música en l’Ofrena de Flors. A nosaltres ens va tocar la banda d’Atzaneta, amb el seu director Isidro Andreu, un home simpàtic i que, vés per on, va crear la llum en la foscor que ens envaïa tan bon punt ens preguntàvem pel nostre himne. Resulta i va que, en dir-li que li facilitaríem la partitura del nostre himne perquè la pogueren assajar, ens va dir que ell tenia les partitures originals i que havia conegut l’autor. Un gran home, ens digué, que, si no li faltava café, conyac i tabac, es passava les nits component obres musicals, i escrivint les partitures per als diferents instruments. Un home humil que hagué de sofrir l’enveja d’altres músics. Un gran home que no conduïa, que anava en bicicleta de poble en poble per a dur a terme la tasca de músic. Un home, un músic, un compositor i un mestre que nosaltres havíem buscat durant anys. Fou un plaer desitjat escoltar el nom de Joaquín Sanchis Miralles.

Segons comprovem en l’estudi Sanchis Miralles, Un músic de poble, signat per Francesc Vicent i publicat en www.castello.es, el qual consultem el segon dia d’abril de 2016, Joaquín Sanchis Miralles, conegut com el mestre Sanchis, va nàixer a Enguera, província de València, el 1910. Prompte s’incorporà a la banda de música d’eixa localitat que dirigia son pare i on va començar als cinc anys a tocar el triangle. Als sis anys ja tocava el requint i així continuà en la banda fins que anà a Castelló als 18 anys per a fer el servei militar. Hi estigué com a músic de la banda del Regiment d’Infanteria Tetuan núm. 45 fins que es llicencià el 1930 i, aleshores, s’incorporà a la Banda Municipal de Castelló, on ocupà una plaça d’interí com a clarinetista.
No passà massa temps fins que guanyà unes oposicions i, el 1932, ocupà una plaça de músic de tercera classe, passà a segona classe el 1936 i, en acabar la Guerra Civil, aconseguí ser músic de primera tocant el requint en la Banda Municipal de Castelló durant trenta anys. Tot açò, alhora que des del 1945, desenvolupava la tasca de sergent músic en el regiment d’infanteria Tetuan 14 de Castelló.
El mestre Sanchis fou tot un divulgador musical i dugué els seus coneixements a una gran quantitat de bandes rurals castellonenques. Tal com ens digué el professor Isidro, es desplaçava en bicicleta de poble en poble i dirigia les bandes sense cap subvenció. El 1950 s’encarregà de la banda d’Algar de Palència i de la banda Amics de la Música de Sant Joan de Moró. S’encarregava d’escriure les partitures per als diferents instruments i, a més, s’ocupava de promocionar-les. El 1972 acceptà la direcció de la banda de música de Llucena, la Perla de la muntanya, on era l’alcalde el seu amic Gonzalo Puerto, i el 1973 s’encarregà de reorganitzar la banda de Vilafamés, que duia dos anys aturada.
A banda de músic i director, també va exercir com a docent. El 1950 impartí solfeig al Front de Joventuts  de Castelló i a partir de 1966 fou professor de solfeig de l’Escola de Belles Arts.
Per si tot açò no fóra poc, també va ser subdirector de la Banda de la 14 Brigada de tropes socorristes de la Creu Roja des del 1968 i el 1980 cofundà la Unió Musical Castellonenca, que dirigiria el seu alumne Josep Gargori.
Tal com es pot comprovar, Sanchis va ser un gran músic. Exercí d’instrumentista, de mestre i de director musical, a banda de la seua faceta d’animador que, sens dubte, va ajudar a més d’una agrupació musical a l’hora de tirar avant. Però a més va ser un compositor molt prolífic de pasdobles i marxes, la majoria de les quals componia per a les festes de les diferents poblacions on va tenir quelcom a veure. Destaquen obres com Gaiates i traques i pasdobles dedicats a poblacions relacionades amb ell, com ara Moró en festes, De Moró a Vilafames, Benlloch i D’Enguera a Castelló. En total, es calcula que va escriure més de 300 pasdobles.
Com no podia ser d’una altra manera, Sanchis va ser un home volgut i homenatjat en diverses ocasions. Cal destacar-ne l’homenatge rebut en l’11é Festival de bandes de música Ciutat de Castelló, dins dels actes del 750 aniversari de la fundació de la ciutat.
Sanchis morí als 94 anys, volgut per tots aquells que el van conéixer i recordat com a un gran músic i una gran persona.

Per als de la Falla La Vila ha estat un esdeveniment  inesperat el descobriment d’aquest músic i és un honor que la part musical del nostre himne corresponga a la seua autoria. Es tracta d’un pasdoble titulat Viva la fiesta i es d’interpretació obligada en tots els actes de la nostra associació fallera. Ara ja sabem qui n’és l’autor i quin n’és el títol.

domingo, 13 de mayo de 2012

El virgo de Vicenteta VS La vida es sueño


L’obra de Calderón de la Barca La vida es sueño, típica tragicomèdia del Barroc estrenada en 1635, està nodrida d’interessants elements hindús, perses, judaics i grecs. És inevitable trobar-hi el paral·lelisme entre el mite de la caverna de Plató i la situació en què es troba Segismundo. Després dels 101 primers versos, el lector topeta el monòleg que Segismundo pronuncia just en el moment en què Rosaura i Clarín entren en la cel·la on està empresonat.
Josep Baldoví no va poder evitar la temptació de parodiar aquest monòleg en El virgo de Vicenteta i el alcalde de Favara (sic.), sainet satírico-pornogràfic editat en 1845, i escrigué el famós monòleg de Vicenteta de manera paral·lela al de Segismundo.

Ací mostrem les tres primeres dècimes de cada monòleg, transcrits literalment, on es posa de manifest el paral·lelisme esmentat. Simplement, una curiositat relacionada amb un dels primers llibretistes fallers.



domingo, 6 de mayo de 2012

Premis de teatre 2011-2012

Es posa de manifest la incompetència i la mala bava del jurat de la VI edició del certament de teatre en valencià a Borriana

En l’article de baix comentava que hi ha guardons fallers que no tenen cap mèrit perquè han estat atorgats per un jurat incompetent. I això és el que ha tornat a ocórrer amb els premis de la VI edició de teatre en valencià. Qui es gita amb xiquets, s’alça pixat.
Dels membres del jurat, només conec Santiago Ríos Guinot, que, segons em van dir, es va oferir a exercir la tasca avaluadora, i les falles van acceptar l’oferta perquè no hi havia més opcions. L’element en qüestió ha demostrat, mitjançant les obretes en què ha tingut alguna cosa a veure, que no té ni idea de teatre, tal com ja havia augurat en el llibret de La Vila de 2012 (quede clar que en aquest moment no pertanc a aquesta comissió). El fet de practicar alguna tasca unes quantes vegades no significa que hi tingues competència, atés que hom pot passar-se la vida fent una cosa, però malament. I aquest és el cas.
D’altra banda, no es comprén el text de l’acta si no s’accepta que el jurat, protagonitzat per Ríos, ha actuat de mala fe, cosa que també havíem augurat.
Per tant, els premis d’enguany no han estat acompanyats per cap mèrit i l’única cosa que se’n dedueix és que el jurat ha anat a fotre a alguns en concret. No obstant això, l’única cosa que ha aconseguit ha sigut posar en evidència la mala bava i la incompetència.

La incompetència es pot acceptar, però la mala bava fa sentir pena envers aquells que la tenen.

martes, 20 de marzo de 2012

La devaluació dels premis

A un grapadet de vosaltres us ha vingut de gust donar-me l’enhorabona per un dels premiets rebuts i heu afegit: “No pareixes content”. Deixeu-me que us ho explique en aquest lloc. Us ho dec.

El fet de rebre un premi, en qualsevol àmbit, no sempre produeix un efecte de gratificació. Hom se sent afalagat quan l’encarregat d’atorgar el guardó és competent en la funció assignada, però no ocorre així quan un jurat no té les ferramentes necessàries per a mesurar, quantificar o qualificar l’objecte a avaluar, tal com ocorre en l’àmbit faller on he sobreviscut (amb alguns moments excel·lents) algun temps.
Açò, dissortadament, sovinteja en el món de les falles i elimina el sentit dels judicis fins i tot quan algú, tocat de l’ala, diu d’un altre coses com “el admirado y justamente laureado” (la floreta, venint de qui ve, no es pot tenir en consideració). Aquestes paraules perden el sentit sobretot quan l’autor de la frase ha demostrat que no té l’habilitat suficient per a dictaminar sentència, malgrat els anys que duu immers en aquests saraus. De fet, l’experiència no garanteix l’expertesa, la competència ni, molt menys, la mestria. És més, hi ha qui duu tota la vida fent les mateixes coses... malament. Serà, redundantment, un expert en fer eixes coses malament. I açò ocorre amb els jurats. Per tant, si el jurat no és competent, el premi no té cap mèrit. No es pot acceptar un premi de poesia, per exemple, quan un membre del jurat lamenta la falta de rima per no adonar-se que es tracta de sonoritat assonat, a banda del fet que la rima és l’última cosa que buscaria un poeta actual. Quin mèrit, doncs, té el poeta si ha estat valorat per algú, els coneixements poètics del qual són inferiors als del concursant? I així, podríem posar exemples a cabassades que no mereixen, de moment, més grafies.  

En un món de vanitats, trampes i robatoris deliberats, els premis han perdut el prestigi, per la qual cosa no em sent “laureado” com afirmà el tocat de l’ala, sinó al marge dels disbarats, on encara hi ha un poc de rock and roll. 

miércoles, 14 de marzo de 2012

Els carrers de Borriana


No us heu preguntat mai qui fou aquell que dóna nom al carrer per on esteu passejant? Doncs els borrianencs podeu trobar la resposta ací, o fent clic sobre la portada que hi ha a la barra lateral esquerra d’aquest blog. Us explique:

El llibret de falla, l’objecte més perdurable, és un dels elements fallers que més ha evolucionat durant la història de la nostra festa, gràcies a l’afany faller de superació. Per a comprovar-ho, només cal comparar els primers exemplars amb els actuals. S’ha normativitzat la llengua emprada i s’han inclòs tants apartats que la funció pròpia del llibret, com és l’explicació de la falla, ha quedat en un lloc pràcticament desapercebut per al lector descuidat. De fet, es tracta de volums que, en molts casos, es miren més que es lligen i, si es lligen, la lectura resulta tan efímera com el monument mateix.
No obstant això, l’evolució del llibret ha afavorit l’aparició de vertaders compendis de saviesa popular, fruït d’investigacions il·lusionades, que haurien quedat oblidats en els estrats temporals. S’han recuperat testimonis, tant visuals com orals, i s’han netejat els documents que certifiquen les arrels de la festa i el seu creixement.
Però no és necessari sacrificar el protagonisme de l’explicació perquè es puguen incloure altres textos en el sofrit paper, que tot ho accepta. Durant els primers anys fallers, eren els crítics fallers els autors dels llibrets que es limitaven a explicar la sàtira de la falla en uns fullets que normalment es publicaven sense signar. Posteriorment, en la dècada dels anys 40, s’hi inclogueren poemes d’homenatge i fotografies de les falleres, tot combinat amb les publicitats d’empreses patrocinadores, i a poc a poc s’ha diluït la figura del crític faller, eclipsada per altres autors (i fotògrafs) que han signat les diverses seccions, com ara estudis de tota classe d’àmbits culturals que lamentablement queden amagats en llibrets que interessen a un tant per cent massa reduït de la població.  
La falla, com a associació cultural, a banda de l’àmbit lúdic i festiu, ha de ser un dels promotors culturals dels pobles. Cada comissió publica un llibre a l’any que, en el millor dels casos, se sol llegir com una revista de sala d’espera, però els de l’Associació Cultural Falla Barri La Vila vam pensar en 2010 que el nostre llibret podria ser un objecte perdurable que continguera material de l’interés de tots els borrianencs, fallers o paios, i que una de les coses que a tots ens ve de gust és el fet d’assabentar-nos, no sols a quin individu va associat el nom que figura a la placa d’un carrer, sinó que a més ens interessa saber per quin motiu es mereix tal consideració. Qui fou en tal o en tal altre i què féu perquè se li recorde cada vegada que algú escriu el seu nom com a adreça o el veu en entrar en un carrer era, per a molts, informació privilegiada; el treball, per tant, era necessari.
Toni Gil Trilles, President de l’esmentada comissió, se n’encarregà i, amb el resultat dignificà, encara més, el llibret faller que la Vila edità en 2010. Ara el té el lector davant dels ulls i hi pot consultar què hi ha darrere dels noms que hi ha a les plaques dels carrers.
A banda de la introducció i altres apartats de menys interés, el volum conté dues seccions ben distintes, però ben indispensables per a completar el rebost cultural de la població. En primer lloc, Toni fa un esbós dels personatges de fora de Borriana que tenen un carrer assignat. I només un esbós perquè l’interessat pot trobar la resta d’informació en internet. La segona part, però, ens descobreix, a banda de la identitat, els mèrits dels “borrianencs de carrer”, els nostres paisans que tant feren pel nostre poble que han merescut la immortalitat, i ens ajuda a dotar de vida les ximples lletres que rotules ELS CARRERS DE BORRIANA.

lunes, 12 de marzo de 2012

De la capçalera



No passarà desapercebuda la fotografia que encapçala aquest blog. Es tracta de la que donava la benvinguda als assistents a la Llar Fallera de Borriana.
Darrere del fotomuntatge hi havia un text que deia així:

“De Burriana en el años 1966.
Esta foto fue instalada en el primitivo llar fallero en la calle de los àngeles de Burriana y que medía siete metros de larga por dos metros de alta. La foto fue tomada en la alquería del doctor Castillo al mismo lado de la ermita de la Virgen de la Misericordia, después de los preparativos del personal pertinente, fue hecha con cámara Rolleyflex en tres negativos dada la amplitud del tema.”

I així fou. En el butlletí Buris-ana 95-96, Joaquín Bosch respongué les preguntes de Roberto Roselló tal com transcric a continuació:

Boceto de Ortells
“Ortells perseguía la idea de captar una escena típica ante una alquería. Él y yo recorrimos el ‘terme’ en busca de una que reuniese las necesarias condiciones plásticas. Tras una prolongada búsqueda nos tropezamos con la deliciosa casa de campo que posee el doctor don Manuel Castillo junto al ‘Clot de la Mare de Déu’. Su fachada es tan sugestiva que colmó con creces nuestras aspiraciones. Muy gentilmente en doctor Castillo puso su casa a nuestra entera disposición y... ¡manos a la obra! [...] Primero, como es lógico, hube de distribuir los elementos materiales y humanos del modo como creí que alcanzaba su máxima expresión. 

Después, a causa de la amplitud del tema, me vi obligado a tomarlo en tres negativos, que luego hubieron de ser combinados en el laboratorio. También a causa de este gigantismo hube de hacer las copias y ensamblarlas posteriormente.”

Ve a tomb dir que la reforma de la Llar Fallera fou encarregada a J. Ortells, qui volgué “hacer prevalecer la sobriedad, el adorno sin estridencias”. Afegia Ortells, com a resposta a l’interrogatori de Roselló, que:

“Me inspiré, claro que remotamente, en ciertos salones parisinos de la llamada ‘belle époque’. Ahí están los revestimientos de los muros, de un discreto color paja, alegrados por los detalles florales de las columnas, muy optimistas. Los dos niveles de ‘plafonds’ del techo los coloreé con más fuerza para que no fuesen borrados por el efecto de las luces dimanantes de ellos. Busqué darle la mayor dignidad y expresión posible al frontis del salón. De ahí los paneles laterales y el escudo del centro, todo muy suntuoso. Y, finalmente, para no recargar la nota clásica les di al bar, a los servicios, incluso al dibujo en hierro forjado de la taquilla, un aire lo más moderno posible”.

Amés de Joaquín Bosch, Ortells comptà amb la col·laboració de Soler, qui va tallar un retaule de dos metres de base per 3,70m d’altura. Amb ell també xarrà Roselló de la manera següent:

“—¿Material?
—Haya vaporizada. Es una madera que resulta muy dulce para el metal.
—¿Tiempo de ejecución?
—No he trabajado en ella de una manera sistemática. Pero calculando a base de una jornada normal de trabajo se puede decir que un mes.
—¿Principal dificultad?
—El tener que trabajar sobre la talla colocada horizontalmente a causa de sus dimensiones; y eso que se compone de dos partes...”


Si alguna cosa queda clara de tot el que hem exposat adés és que en Roberto Roselló Gash féu un treball de periodisme excepcional que ha deixat negre sobre blanc aspectes fonamentals de la història del nostre poble. Algú ha de ser l’artista... i algú ha de contar-ho.

La Llar Fallera del carrer dels Àngels havia estat inaugurat per Guillermina Forner, Reina Fallera en 1959, essent President de la Junta Local Fallera en Ramón Boix.