domingo, 13 de mayo de 2012

El virgo de Vicenteta VS La vida es sueño


L’obra de Calderón de la Barca La vida es sueño, típica tragicomèdia del Barroc estrenada en 1635, està nodrida d’interessants elements hindús, perses, judaics i grecs. És inevitable trobar-hi el paral·lelisme entre el mite de la caverna de Plató i la situació en què es troba Segismundo. Després dels 101 primers versos, el lector topeta el monòleg que Segismundo pronuncia just en el moment en què Rosaura i Clarín entren en la cel·la on està empresonat.
Josep Baldoví no va poder evitar la temptació de parodiar aquest monòleg en El virgo de Vicenteta i el alcalde de Favara (sic.), sainet satírico-pornogràfic editat en 1845, i escrigué el famós monòleg de Vicenteta de manera paral·lela al de Segismundo.

Ací mostrem les tres primeres dècimes de cada monòleg, transcrits literalment, on es posa de manifest el paral·lelisme esmentat. Simplement, una curiositat relacionada amb un dels primers llibretistes fallers.



domingo, 6 de mayo de 2012

Premis de teatre 2011-2012

Es posa de manifest la incompetència i la mala bava del jurat de la VI edició del certament de teatre en valencià a Borriana

En l’article de baix comentava que hi ha guardons fallers que no tenen cap mèrit perquè han estat atorgats per un jurat incompetent. I això és el que ha tornat a ocórrer amb els premis de la VI edició de teatre en valencià. Qui es gita amb xiquets, s’alça pixat.
Dels membres del jurat, només conec Santiago Ríos Guinot, que, segons em van dir, es va oferir a exercir la tasca avaluadora, i les falles van acceptar l’oferta perquè no hi havia més opcions. L’element en qüestió ha demostrat, mitjançant les obretes en què ha tingut alguna cosa a veure, que no té ni idea de teatre, tal com ja havia augurat en el llibret de La Vila de 2012 (quede clar que en aquest moment no pertanc a aquesta comissió). El fet de practicar alguna tasca unes quantes vegades no significa que hi tingues competència, atés que hom pot passar-se la vida fent una cosa, però malament. I aquest és el cas.
D’altra banda, no es comprén el text de l’acta si no s’accepta que el jurat, protagonitzat per Ríos, ha actuat de mala fe, cosa que també havíem augurat.
Per tant, els premis d’enguany no han estat acompanyats per cap mèrit i l’única cosa que se’n dedueix és que el jurat ha anat a fotre a alguns en concret. No obstant això, l’única cosa que ha aconseguit ha sigut posar en evidència la mala bava i la incompetència.

La incompetència es pot acceptar, però la mala bava fa sentir pena envers aquells que la tenen.

martes, 20 de marzo de 2012

La devaluació dels premis

A un grapadet de vosaltres us ha vingut de gust donar-me l’enhorabona per un dels premiets rebuts i heu afegit: “No pareixes content”. Deixeu-me que us ho explique en aquest lloc. Us ho dec.

El fet de rebre un premi, en qualsevol àmbit, no sempre produeix un efecte de gratificació. Hom se sent afalagat quan l’encarregat d’atorgar el guardó és competent en la funció assignada, però no ocorre així quan un jurat no té les ferramentes necessàries per a mesurar, quantificar o qualificar l’objecte a avaluar, tal com ocorre en l’àmbit faller on he sobreviscut (amb alguns moments excel·lents) algun temps.
Açò, dissortadament, sovinteja en el món de les falles i elimina el sentit dels judicis fins i tot quan algú, tocat de l’ala, diu d’un altre coses com “el admirado y justamente laureado” (la floreta, venint de qui ve, no es pot tenir en consideració). Aquestes paraules perden el sentit sobretot quan l’autor de la frase ha demostrat que no té l’habilitat suficient per a dictaminar sentència, malgrat els anys que duu immers en aquests saraus. De fet, l’experiència no garanteix l’expertesa, la competència ni, molt menys, la mestria. És més, hi ha qui duu tota la vida fent les mateixes coses... malament. Serà, redundantment, un expert en fer eixes coses malament. I açò ocorre amb els jurats. Per tant, si el jurat no és competent, el premi no té cap mèrit. No es pot acceptar un premi de poesia, per exemple, quan un membre del jurat lamenta la falta de rima per no adonar-se que es tracta de sonoritat assonat, a banda del fet que la rima és l’última cosa que buscaria un poeta actual. Quin mèrit, doncs, té el poeta si ha estat valorat per algú, els coneixements poètics del qual són inferiors als del concursant? I així, podríem posar exemples a cabassades que no mereixen, de moment, més grafies.  

En un món de vanitats, trampes i robatoris deliberats, els premis han perdut el prestigi, per la qual cosa no em sent “laureado” com afirmà el tocat de l’ala, sinó al marge dels disbarats, on encara hi ha un poc de rock and roll. 

miércoles, 14 de marzo de 2012

Els carrers de Borriana


No us heu preguntat mai qui fou aquell que dóna nom al carrer per on esteu passejant? Doncs els borrianencs podeu trobar la resposta ací, o fent clic sobre la portada que hi ha a la barra lateral esquerra d’aquest blog. Us explique:

El llibret de falla, l’objecte més perdurable, és un dels elements fallers que més ha evolucionat durant la història de la nostra festa, gràcies a l’afany faller de superació. Per a comprovar-ho, només cal comparar els primers exemplars amb els actuals. S’ha normativitzat la llengua emprada i s’han inclòs tants apartats que la funció pròpia del llibret, com és l’explicació de la falla, ha quedat en un lloc pràcticament desapercebut per al lector descuidat. De fet, es tracta de volums que, en molts casos, es miren més que es lligen i, si es lligen, la lectura resulta tan efímera com el monument mateix.
No obstant això, l’evolució del llibret ha afavorit l’aparició de vertaders compendis de saviesa popular, fruït d’investigacions il·lusionades, que haurien quedat oblidats en els estrats temporals. S’han recuperat testimonis, tant visuals com orals, i s’han netejat els documents que certifiquen les arrels de la festa i el seu creixement.
Però no és necessari sacrificar el protagonisme de l’explicació perquè es puguen incloure altres textos en el sofrit paper, que tot ho accepta. Durant els primers anys fallers, eren els crítics fallers els autors dels llibrets que es limitaven a explicar la sàtira de la falla en uns fullets que normalment es publicaven sense signar. Posteriorment, en la dècada dels anys 40, s’hi inclogueren poemes d’homenatge i fotografies de les falleres, tot combinat amb les publicitats d’empreses patrocinadores, i a poc a poc s’ha diluït la figura del crític faller, eclipsada per altres autors (i fotògrafs) que han signat les diverses seccions, com ara estudis de tota classe d’àmbits culturals que lamentablement queden amagats en llibrets que interessen a un tant per cent massa reduït de la població.  
La falla, com a associació cultural, a banda de l’àmbit lúdic i festiu, ha de ser un dels promotors culturals dels pobles. Cada comissió publica un llibre a l’any que, en el millor dels casos, se sol llegir com una revista de sala d’espera, però els de l’Associació Cultural Falla Barri La Vila vam pensar en 2010 que el nostre llibret podria ser un objecte perdurable que continguera material de l’interés de tots els borrianencs, fallers o paios, i que una de les coses que a tots ens ve de gust és el fet d’assabentar-nos, no sols a quin individu va associat el nom que figura a la placa d’un carrer, sinó que a més ens interessa saber per quin motiu es mereix tal consideració. Qui fou en tal o en tal altre i què féu perquè se li recorde cada vegada que algú escriu el seu nom com a adreça o el veu en entrar en un carrer era, per a molts, informació privilegiada; el treball, per tant, era necessari.
Toni Gil Trilles, President de l’esmentada comissió, se n’encarregà i, amb el resultat dignificà, encara més, el llibret faller que la Vila edità en 2010. Ara el té el lector davant dels ulls i hi pot consultar què hi ha darrere dels noms que hi ha a les plaques dels carrers.
A banda de la introducció i altres apartats de menys interés, el volum conté dues seccions ben distintes, però ben indispensables per a completar el rebost cultural de la població. En primer lloc, Toni fa un esbós dels personatges de fora de Borriana que tenen un carrer assignat. I només un esbós perquè l’interessat pot trobar la resta d’informació en internet. La segona part, però, ens descobreix, a banda de la identitat, els mèrits dels “borrianencs de carrer”, els nostres paisans que tant feren pel nostre poble que han merescut la immortalitat, i ens ajuda a dotar de vida les ximples lletres que rotules ELS CARRERS DE BORRIANA.

lunes, 12 de marzo de 2012

De la capçalera



No passarà desapercebuda la fotografia que encapçala aquest blog. Es tracta de la que donava la benvinguda als assistents a la Llar Fallera de Borriana.
Darrere del fotomuntatge hi havia un text que deia així:

“De Burriana en el años 1966.
Esta foto fue instalada en el primitivo llar fallero en la calle de los àngeles de Burriana y que medía siete metros de larga por dos metros de alta. La foto fue tomada en la alquería del doctor Castillo al mismo lado de la ermita de la Virgen de la Misericordia, después de los preparativos del personal pertinente, fue hecha con cámara Rolleyflex en tres negativos dada la amplitud del tema.”

I així fou. En el butlletí Buris-ana 95-96, Joaquín Bosch respongué les preguntes de Roberto Roselló tal com transcric a continuació:

Boceto de Ortells
“Ortells perseguía la idea de captar una escena típica ante una alquería. Él y yo recorrimos el ‘terme’ en busca de una que reuniese las necesarias condiciones plásticas. Tras una prolongada búsqueda nos tropezamos con la deliciosa casa de campo que posee el doctor don Manuel Castillo junto al ‘Clot de la Mare de Déu’. Su fachada es tan sugestiva que colmó con creces nuestras aspiraciones. Muy gentilmente en doctor Castillo puso su casa a nuestra entera disposición y... ¡manos a la obra! [...] Primero, como es lógico, hube de distribuir los elementos materiales y humanos del modo como creí que alcanzaba su máxima expresión. 

Después, a causa de la amplitud del tema, me vi obligado a tomarlo en tres negativos, que luego hubieron de ser combinados en el laboratorio. También a causa de este gigantismo hube de hacer las copias y ensamblarlas posteriormente.”

Ve a tomb dir que la reforma de la Llar Fallera fou encarregada a J. Ortells, qui volgué “hacer prevalecer la sobriedad, el adorno sin estridencias”. Afegia Ortells, com a resposta a l’interrogatori de Roselló, que:

“Me inspiré, claro que remotamente, en ciertos salones parisinos de la llamada ‘belle époque’. Ahí están los revestimientos de los muros, de un discreto color paja, alegrados por los detalles florales de las columnas, muy optimistas. Los dos niveles de ‘plafonds’ del techo los coloreé con más fuerza para que no fuesen borrados por el efecto de las luces dimanantes de ellos. Busqué darle la mayor dignidad y expresión posible al frontis del salón. De ahí los paneles laterales y el escudo del centro, todo muy suntuoso. Y, finalmente, para no recargar la nota clásica les di al bar, a los servicios, incluso al dibujo en hierro forjado de la taquilla, un aire lo más moderno posible”.

Amés de Joaquín Bosch, Ortells comptà amb la col·laboració de Soler, qui va tallar un retaule de dos metres de base per 3,70m d’altura. Amb ell també xarrà Roselló de la manera següent:

“—¿Material?
—Haya vaporizada. Es una madera que resulta muy dulce para el metal.
—¿Tiempo de ejecución?
—No he trabajado en ella de una manera sistemática. Pero calculando a base de una jornada normal de trabajo se puede decir que un mes.
—¿Principal dificultad?
—El tener que trabajar sobre la talla colocada horizontalmente a causa de sus dimensiones; y eso que se compone de dos partes...”


Si alguna cosa queda clara de tot el que hem exposat adés és que en Roberto Roselló Gash féu un treball de periodisme excepcional que ha deixat negre sobre blanc aspectes fonamentals de la història del nostre poble. Algú ha de ser l’artista... i algú ha de contar-ho.

La Llar Fallera del carrer dels Àngels havia estat inaugurat per Guillermina Forner, Reina Fallera en 1959, essent President de la Junta Local Fallera en Ramón Boix.

jueves, 8 de marzo de 2012

Pregó, 2012. Falles de Borriana


Borrianencs i forasters,
el pregoner hui us saluda
i us dona la benvinguda
al si dels nostres carrers.
Preparats tots els fallers
i enllestida nostra festa,
la ciutat es manifesta
en forma de foc i alegria
perquè ja ha arribat el dia
d’anunciar una gran gesta.

Les falles ja són ací,
ja ha arribat la primavera
i nostra festa fallera
de nou troba el seu destí.
Nostre esperit llevantí
ple de treball i il·lusió
ha forjat amb devoció
l’acte de fe equinoccial
que no és sinó un arsenal
d’art i de transmutació. 

Envoltats de germanor
plantarem els monuments
perquè siguen l’aliment
del foc purificador.
Amb sàtira i bon humor,
guiats per versos i esclats,       
cremarem tots els pecats                
que en les falles sentenciem
i de nou renaixerem
enfortits i esperançats.    

Sota les flames primeres
i al ritme dels boletons,
de poemes i emocions
lloarem nostres falleres.
Eixes són nostres deleres,
que les dones de La Plana,           
vestides de valenciana,
són les més guapes del món,         
i d’elles les millors són,
sobretot, les de Borriana.

Borrianencs, amics, fallers,
les Falles ja han començat
i ja està tot preparat
a les places i als carrers.
Pregonem a l’Univers,
que la tradició ens ho mana,
i que retrone en La Plana
més enllà de les muralles,
nostre crit: visquen les Falles
i, més fort, visca Borriana!

TEXT: Julián Arribas

martes, 6 de marzo de 2012

Burriana en sus fallas on line



Fa uns dies deia a l’amic R.R. que una de les millors coses que ha fet l’ABC, i n’ha fet moltes, és el CD que recopilava tots els butlletins de l’esmentada Agrupació Borrianenca de Cultura i el fet de penjar-lo en internet. Afegia que una cosa semblant caldria fer amb tots els llibres publicats al poble, tot intentant aconseguir els més antics perquè no se’ls enduga el temps. De la mateixa manera, totes les publicacions (llibres, revistes com El fallero, llibrets de falla, obres d’autor, etc.) haurien d’estar en suport informàtic i accessibles a la consulta on line. He pensat de fer-ho, recopilar estos llibres (publicacions antigues, la col·lecció Papers, la col·lecció Vària...) i penjar-ho en internet, sempre que els autors estiguen d’acord. També he pensat de comentar-li-ho al regidor de cultura però, hòstia!, és que ho haurien de pensar ells i sembla que només pensen en cobrar un parell de sous a fi de mes.
Estaria parit el fet de poder accedit a tots els llibres fent un clic en la web municipal, per exemple. Fins i tot, quan l’Ajuntament publicara un llibre d’algú, ho podria fer amb la condició de penjar-lo en internet en passar els anys que s’acorden.
Coherent amb aquesta opinió, no sols es pot consultar ja quasi tot el meu llibre Les creus de maig al blog corresponent i fins i tot aconseguir-lo complet fent un clic, sinó que ara ja es pot consultar on line, fent clic sobre la foto de la barra lateral d’aquest blog, la primera part del meu llibre Crónica de los hechos falleros acontecidos en Burriana durante la década de los años 40. Burriana en sus fallas. Tomo II.

sábado, 25 de febrero de 2012

Justificació i intencions del blog


El fet de conèixer la història d’un poble és imprescindible per a comprendre’l i, alhora, conèixer la gent. Només així podem estimar el lloc i els habitants. I només així podem protegir la seva cultura.

No s’estima allò que es desconeix. Podem sentir estimació per altres cultures, per altra gent, però el grau d’estima, si existeix, serà ínfim si el comparem amb el sentiment que ens uneix amb la gent del voltant. L’estima, doncs, és el resultat, no sols del contacte, sinó del coneixement del proïsme. Açò explica per què els vincles d’amistat i amor tenen més qualitat entre familiars o entre veïns que entre individus d’altres llocs que no es coneixen. Per això, en referir-nos als habitants d’alguna ciutat llunyana, valorem la quantitat d’individus i no els seus noms propis. No tenim la mateixa sensació quan ens diuen que han mort dues persones en un accident a La Xina que si eixes persones són els nostres amics Joan i Carles, ni de bon tros. Joan i Carles no en són dos, són Joan i Carles. Dos Xinesos, però, sols representen el número dos, malauradament. 
De la mateixa manera, només el fet de conèixer el nom d’un objecte és suficient per a valorar-lo i, si escau, estimar-lo amb més intensitat que si no en sabem res. Hom no contemplarà igual una pintura desconeguda que si coneix el nom i l’autor, per exemple. Hi ha prou amb dir que tal obra és de tal autor o que es diu de tal manera perquè el neòfit es fixe en ella i comence a apreciar-la. Sens dubte, el fet de saber el nom d’algú o d’alguna cosa ens ajuda a estimar-lo.

Per tot açò, la recerca de les arrels d’un poble és una tasca imprescindible perquè s’estime. Saber d’on venim és necessari per a gaudir d’un elevat grau d’autoestima i, a més, perseverar en la construcció d’un món propi i singular dins de la pluralitat mundial.

En aquest cas, la tasca és posar a l’abast dels borrianencs la història de les nostres falles. Aquesta festa, no sols és un passatemps, sinó que, en les entranyes, protegeix un vessant cultural força interessant. A banda dels efímers monuments, hi ha la història del poble des del punt de vista de qui l’ha viscuda, no dels distants historiadors. Hi ha també literatura, amb autors de prestigi i poetes eficaços, obres d’art de tot tipus, experiències entranyables, i, en definitiva, una manifestació cultural que no és sinó l’aliment que nodreix les nostres conviccions borrianenques.


Aquest blog naix amb la intenció de divulgar els fets fallers perquè, tal com hem argumentat, ens ajuden a estimar més encara la nostra cultura.